Una nit, una festa d’alta volada, amb tot de gent elegant, celebrant alguna cosa, ves a saber què, i entre la multitud, una senyora que, de ben segur, no pertanyia a aquest maleït 45% de població femenina que pateix d’incontinència urinària, perquè si no, hagués posat remei abans. La cosa és que, entre copa i copa, va i l’esfínter davanter de la senyora es rebel•la, i un líquid groguenc amenaça de transformar una estona de lleure i bona relació en una situació de ridícul supí. Per sort, un cavaller de l’escola antiga, d’aquells que es dedicaven a salvar la donzella del dracs dolents, apareix amb una copa de cava i la llença sobre el vestit de la dama, de manera que el cercle acusador queda dissimulat, i els ulls dels convidats reproven el matusser sobrevingut, i obliden que la senyora s’havia pixat a sobre.
A l’estiu, amb les begudes fredes, els canvis de ritme i una dieta de jutjat de guàrdia, el cos fa de les seves. La incontinència de fluids, en forma de suors, orins o femtes de baixa consistència afloren com si la intimitat també hagués marxat de vacances.
Amb la calor, la privacitat se’n va en orris, i, a més dels vestits ínfims, les finestres obertes fan possible que compartim converses amb desconeguts, i que competim a veure qui la té més alta, la tele. L’aire condicionat, fruit d’una època en què tothom confiava que la tècnica facilitaria la vida dels qui no volem exposar en públic les misèries, comença a ser arraconat per poc sostenible, i cal recuperar l’estratègia de les persianes avall durant el dia i el joc de corrents i les persianes amunt durant la nit. La sostenibilitat, podríem dir, és també una renúncia a la intimitat.
A diferència de les incontinències líquides, que tendeixen a aparèixer amb la calor, la incontinència verbal es dóna en totes les estacions. Hi ha qui, en comptes de parlar, escup, i hi ha qui, a força d’amollar els pensaments, com si fos un ramat, acapara l’atenció dels mitjans de comunicació, que ve a ser com acaparar l’atenció pública.
Intimitat, privacitat i incontinència tanquen el cercle els últims mesos, des que es va anunciar que s’apujarien els impostos, però només per a alguns, o no, que s’apujarien una mica, o no, que s’equipararien amb els impostos d’altres països de l’entorn – és a dir, augmentarien - o no, que ara no, però potser després, que tot és opinable, que ja ho veurem, o no. Quan fa unes setmanes un ministre espanyol va patir una obertura involuntària d’esfínters, la vicepresidenta del ram, com un Sant Jordi, li va llençar una copa de cava perquè ningú s’adonés que havia deixat anar fluids interiors. Sort en tenim dels cavallers que salven les dames, o a l’inrevés. I sort en tenim de sobreviure a l’estiu, encara que ens haguem quedat sense saber si haurem de pagar o no més impostos.
A l’estiu, amb les begudes fredes, els canvis de ritme i una dieta de jutjat de guàrdia, el cos fa de les seves. La incontinència de fluids, en forma de suors, orins o femtes de baixa consistència afloren com si la intimitat també hagués marxat de vacances.
Amb la calor, la privacitat se’n va en orris, i, a més dels vestits ínfims, les finestres obertes fan possible que compartim converses amb desconeguts, i que competim a veure qui la té més alta, la tele. L’aire condicionat, fruit d’una època en què tothom confiava que la tècnica facilitaria la vida dels qui no volem exposar en públic les misèries, comença a ser arraconat per poc sostenible, i cal recuperar l’estratègia de les persianes avall durant el dia i el joc de corrents i les persianes amunt durant la nit. La sostenibilitat, podríem dir, és també una renúncia a la intimitat.
A diferència de les incontinències líquides, que tendeixen a aparèixer amb la calor, la incontinència verbal es dóna en totes les estacions. Hi ha qui, en comptes de parlar, escup, i hi ha qui, a força d’amollar els pensaments, com si fos un ramat, acapara l’atenció dels mitjans de comunicació, que ve a ser com acaparar l’atenció pública.
Intimitat, privacitat i incontinència tanquen el cercle els últims mesos, des que es va anunciar que s’apujarien els impostos, però només per a alguns, o no, que s’apujarien una mica, o no, que s’equipararien amb els impostos d’altres països de l’entorn – és a dir, augmentarien - o no, que ara no, però potser després, que tot és opinable, que ja ho veurem, o no. Quan fa unes setmanes un ministre espanyol va patir una obertura involuntària d’esfínters, la vicepresidenta del ram, com un Sant Jordi, li va llençar una copa de cava perquè ningú s’adonés que havia deixat anar fluids interiors. Sort en tenim dels cavallers que salven les dames, o a l’inrevés. I sort en tenim de sobreviure a l’estiu, encara que ens haguem quedat sense saber si haurem de pagar o no més impostos.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada