Passa al contingut principal

Incontinència

Una nit, una festa d’alta volada, amb tot de gent elegant, celebrant alguna cosa, ves a saber què, i entre la multitud, una senyora que, de ben segur, no pertanyia a aquest maleït 45% de població femenina que pateix d’incontinència urinària, perquè si no, hagués posat remei abans. La cosa és que, entre copa i copa, va i l’esfínter davanter de la senyora es rebel•la, i un líquid groguenc amenaça de transformar una estona de lleure i bona relació en una situació de ridícul supí. Per sort, un cavaller de l’escola antiga, d’aquells que es dedicaven a salvar la donzella del dracs dolents, apareix amb una copa de cava i la llença sobre el vestit de la dama, de manera que el cercle acusador queda dissimulat, i els ulls dels convidats reproven el matusser sobrevingut, i obliden que la senyora s’havia pixat a sobre.
A l’estiu, amb les begudes fredes, els canvis de ritme i una dieta de jutjat de guàrdia, el cos fa de les seves. La incontinència de fluids, en forma de suors, orins o femtes de baixa consistència afloren com si la intimitat també hagués marxat de vacances.
Amb la calor, la privacitat se’n va en orris, i, a més dels vestits ínfims, les finestres obertes fan possible que compartim converses amb desconeguts, i que competim a veure qui la té més alta, la tele. L’aire condicionat, fruit d’una època en què tothom confiava que la tècnica facilitaria la vida dels qui no volem exposar en públic les misèries, comença a ser arraconat per poc sostenible, i cal recuperar l’estratègia de les persianes avall durant el dia i el joc de corrents i les persianes amunt durant la nit. La sostenibilitat, podríem dir, és també una renúncia a la intimitat.
A diferència de les incontinències líquides, que tendeixen a aparèixer amb la calor, la incontinència verbal es dóna en totes les estacions. Hi ha qui, en comptes de parlar, escup, i hi ha qui, a força d’amollar els pensaments, com si fos un ramat, acapara l’atenció dels mitjans de comunicació, que ve a ser com acaparar l’atenció pública.
Intimitat, privacitat i incontinència tanquen el cercle els últims mesos, des que es va anunciar que s’apujarien els impostos, però només per a alguns, o no, que s’apujarien una mica, o no, que s’equipararien amb els impostos d’altres països de l’entorn – és a dir, augmentarien - o no, que ara no, però potser després, que tot és opinable, que ja ho veurem, o no. Quan fa unes setmanes un ministre espanyol va patir una obertura involuntària d’esfínters, la vicepresidenta del ram, com un Sant Jordi, li va llençar una copa de cava perquè ningú s’adonés que havia deixat anar fluids interiors. Sort en tenim dels cavallers que salven les dames, o a l’inrevés. I sort en tenim de sobreviure a l’estiu, encara que ens haguem quedat sense saber si haurem de pagar o no més impostos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua