Passa al contingut principal

Orgull.cat

Aquesta primavera, que no és anticipada – ho sento per la Pausini -, TV3 ens ha regalat una sèrie de reportatges que planen sobre allò que se’n diu el món agrari, el recullen de la mirada bucòlic – victimista tradicional i el porten de pet al segle xxi. Cada diumenge al vespre, hi ha una sorpresa i, de tant en tant, algun freaky esmunyit.
Tot va començar el dia que la pubilla del Casal Català de Caraques, habillada de Sagrada Família, ballava avellanes de Reus amb ritmes de serial caribeny. La cosa va continuar amb una anglesa de bon veure, fotografiada per un càmera de prestigi underground, a sobre d’una taula ben parada, amb una poma de Girona a la boca, com si fos un porcell cool. Pescar anxoves de l’Escala en directe To night des de Malmö, descobrir que el formatge de l’Alt Urgell és country, o confirmar que la pera de Lleida declina el Sirtaki com un Theodorakis – demano excuses pel rodolí, no m’hi he pogut estar – ha estat una bona amanida de cap de setmana.
Personalment, estava tipa de menjar català per allò de la pàtria econòmica. No sé quin dels pecats que he comès al llarg de la meva vida m’havien portat a la penitència de demanar a la peixatera un certificat d’origen del lluç o la partida de naixement de la vedella. Si he arribat, fins i tot, a fer parlar un préssec, no fos que hagués aprovat el nivell C després de caure de l’arbre!
Ara ja puc caminar amb el cap ben alt, des de que sé que la meva taula és in, i que el farciment no és una vall de llàgrimes, ni té res a veure amb cap acte de contrició. Tot és molt més simple: sóc una xica moderna i estic al dia. És més, estava al dia molt abans que el meu dia estigués al dia. Sóc, sens dubte una trendspotter, una guai superguai més ràpida que la Nelly Rodi en això de la moda.
Orgullosa com estic del meu cool (sí, també de la doble lectura), em plantejo seriosament canviar de professió. Crec que seria una bona coolhunter, que és una cosa així com un caçador de tendències de moda. Guanyaria diners sense sortir de casa. Podria passar amb tres o quatre pijames i dos o tres parells de sabatilles. Estalviaria un munt en transport i podria invertir en comprar ulleres a joc amb la roba interior.
Com que sóc la pera llimonera, les multinacionals m’enviarien mostres de nous productes perquè els fes un informe, i jo, sense haver de fer estudis de camp ni investigacions socials, només amb una opinió sincera sobre el meu gust particular, podria fer pujar la cotització en borsa de qualsevol producte.
I tot, perquè ja de petita regava el tomàquet amb oli arbequina i mai no he celebrat res amb champagne, perquè és de carrinclons. El cabernet sauvignon em provoca al•lèrgia, i, si puc triar, em quedo amb el punt cat, no per la ceba, que repeteix, sinó per la modernitat i la diferència, que és la via de futur.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua