Passa al contingut principal

Plou

Mentre escric això, plou. A bots i barrals. Em temo que també plou mentre algú ho llegeix, perquè la previsió del temps així ho anuncia. Ha plogut tant enguany, que em torno aquosa per moments. No sé si s’encomana, ni si és greu, tampoc no sé si és un estat permanent, al que m’hauré d’acostumar, o és passatger. Ja ho veurem.
Diuen que els temperaments aquosos, com ara jo, no són aigualits, que són tenaços i acaben per aconseguir allò que acacen, encara que el camí sigui tortuós. Costi el que costi, sense descans, els aquosos arribem allà on hem decidit que anem. Sóc, en resum, com un caragol.
Ara que som al maig, el mes dels caragols, em trobo una mica protagonista. Fa un parell de mesos que Can Soteras, a Barcelona, va celebrar la festa del caragol, amb famosos i glamur, i d’aquí a poc, l’Aplec convocarà milers d’animalons a la llauna o a la gormanda que acabaran a la panxa feliç de molta gent. Hi ha qui, sense manies, els agafarà amb els dits d’una mà, mentre amb l’altra, escuradents alzinat, atacarà la carn sucosa, l’atraparà, i de dret a la boca. D’altres, més llepafils, col•loquen un tovalló entre la mà i la closca, per no embrutar-se, suposo, i trenquen la punta d’endins, perquè afirmen – i no hi ha manera de fer-los canviar – que és el cul.
A Barcelona, Can Soteras i presentacions de l’Aplec a part, hi ha una tradició singular i recent entorn a aquest animal. Cada dia de la setmana, a determinades hores, a les entrades i sortides de la ciutat, els cotxes desfilen a poc a poc, com a màxim a 80, i es poden contemplar llargues fileres de conductors amb cara de parsimònia i resignació: pasturen caragols.
Plou. Fa molts dies que plou, però acabarà per sortir el sol i baixarem al carrer per gaudir de la llum humida d’aquesta primavera que no para de vessar.
Algú m’explica que un cosí diu que no hi ha canvi climàtic, que ara plou tant perquè, amb la frenada de l’activitat econòmica ha baixat el nivell de contaminació, i podem gaudir - o no - de la meteorologia tal com raja, sense cuirasses. Ves a saber.
Les gotes d’aigua rellisquen pel vidre de la finestra, i m’arriba un correu electrònic amb la notícia que Aragó i Catalunya han signat un acord que permetrà veure TV3 a la Franja, i Aragón TV a la Costa Daurada (també a Lleida, però això no importa gaire). La previsió és que tot estigui enllestit per les vacances d’estiu, perquè els aragonesos arribin a la platja i puguin seguir Oregón, aquell programa tan divertit on s’afirma, en broma, esclar, que per parlar català només cal posar la llengua grossa (com carai es fa això?).
Caragols. Tenaços, lents però efectius. Amb tot de tempestes, però, finalment, amb TV3 al saló de casa. Així són els meus amics de la Franja.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua