Estic asseguda en un butaca anatòmica que déu valdre 15 mil euros. Tinc la boca ben oberta i no puc tancar-la ni empassar saliva, perquè m’han bloquejat la mandíbula amb una mena de blandi blub que no s’estira gaire, enganxat entre dents i queixals. Porto un tub que aspira les secrecions acumulades a sota de la llengua, perquè, de veritat, que no puc tancar la boca.
No sé on mirar. Hi ha un llum prou potent per molestar que em va directe als ulls, així que tombo la mirada cap a un costat o un altre, segons el cas.
El dentista porta una estona treballant sobre un queixal que es portava malament, i jo, de tant en tant, el miro de gairó. Em fa l’efecte que s’ho passa bé amb la feina, i penso, com se li pot ocórrer a algú dir: jo, de gran, vull ser dentista. Suposo que els pares no li posarien gaire problemes, perquè en l’imaginari hi ha la idea que els dentistes es guanyen molt bé la vida, si més no, els honoraris que cobren et deixen garratibat. Després, esclar, hi ha la butaca anatòmica, que a poc tirar, ja ho he dit, déu valdre 15 mil euros.
No recordo cap nen que volgués ser dentista. Tampoc no és indici de res això, perquè tampoc no em ve al cap ningú que als deu anys volgués ser procurador dels tribunals, ni ministre de les administracions públiques. Futbolista, bomber, policia, metge, mestre, monja – les noies que hem estudiat a col·legi de monges hem tingut oportunitat de conèixer vocacions primerenques que després, ves a saber per què, s’esvaeixen-. No recordo tampoc ningú que volgués ser tertulià de televisió, ni terrorista, ni prostituta, ni operari d’una cadena de muntatge, ni traficant d’armes.
Vaig tenir un company al batxillerat que volia ser capitalista. Deia que només li faltaven els diners, però que, de la resta, ho tenia tot, temple, gust per la bona vida i capacitat de gestió del capital. No sé com li ha anat a la vida, espero que hagi pogut reeixir en aquesta professió.
La meva filla gran vol ser veterinària. És una de les vocacions infantils tradicionals, perquè a la majoria de nens els agraden els animals. A ella també. La petita, de moment, quan sigui gran vol ser petita. Jo estic amb ella. Ara que sóc gran també vull ser petita.
Imagino que hi ha professions que són més o menys satisfactòries i més o menys lucratives, però una manera de guanyar-se la vida i prou. En canvi, n’hi ha d’altres que tenen com un aura de grandesa o de glamur o d’esperit elevat que volen una intenció de les persones, o això pensem, i ens agrada parlar de vocacions.
Jo, que no tinc vocació de res, mirava el dentista i em semblava que li agradava la feina, però que no devia de ser vocacional. Miro sovint alguns mestres, i tinc la mateixa sensació, que els agrada la feina, però tampoc no hi tenen gaire vocació. I així ens va.
No sé on mirar. Hi ha un llum prou potent per molestar que em va directe als ulls, així que tombo la mirada cap a un costat o un altre, segons el cas.
El dentista porta una estona treballant sobre un queixal que es portava malament, i jo, de tant en tant, el miro de gairó. Em fa l’efecte que s’ho passa bé amb la feina, i penso, com se li pot ocórrer a algú dir: jo, de gran, vull ser dentista. Suposo que els pares no li posarien gaire problemes, perquè en l’imaginari hi ha la idea que els dentistes es guanyen molt bé la vida, si més no, els honoraris que cobren et deixen garratibat. Després, esclar, hi ha la butaca anatòmica, que a poc tirar, ja ho he dit, déu valdre 15 mil euros.
No recordo cap nen que volgués ser dentista. Tampoc no és indici de res això, perquè tampoc no em ve al cap ningú que als deu anys volgués ser procurador dels tribunals, ni ministre de les administracions públiques. Futbolista, bomber, policia, metge, mestre, monja – les noies que hem estudiat a col·legi de monges hem tingut oportunitat de conèixer vocacions primerenques que després, ves a saber per què, s’esvaeixen-. No recordo tampoc ningú que volgués ser tertulià de televisió, ni terrorista, ni prostituta, ni operari d’una cadena de muntatge, ni traficant d’armes.
Vaig tenir un company al batxillerat que volia ser capitalista. Deia que només li faltaven els diners, però que, de la resta, ho tenia tot, temple, gust per la bona vida i capacitat de gestió del capital. No sé com li ha anat a la vida, espero que hagi pogut reeixir en aquesta professió.
La meva filla gran vol ser veterinària. És una de les vocacions infantils tradicionals, perquè a la majoria de nens els agraden els animals. A ella també. La petita, de moment, quan sigui gran vol ser petita. Jo estic amb ella. Ara que sóc gran també vull ser petita.
Imagino que hi ha professions que són més o menys satisfactòries i més o menys lucratives, però una manera de guanyar-se la vida i prou. En canvi, n’hi ha d’altres que tenen com un aura de grandesa o de glamur o d’esperit elevat que volen una intenció de les persones, o això pensem, i ens agrada parlar de vocacions.
Jo, que no tinc vocació de res, mirava el dentista i em semblava que li agradava la feina, però que no devia de ser vocacional. Miro sovint alguns mestres, i tinc la mateixa sensació, que els agrada la feina, però tampoc no hi tenen gaire vocació. I així ens va.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada