Passa al contingut principal

Vocacions i queixals

Estic asseguda en un butaca anatòmica que déu valdre 15 mil euros. Tinc la boca ben oberta i no puc tancar-la ni empassar saliva, perquè m’han bloquejat la mandíbula amb una mena de blandi blub que no s’estira gaire, enganxat entre dents i queixals. Porto un tub que aspira les secrecions acumulades a sota de la llengua, perquè, de veritat, que no puc tancar la boca.
No sé on mirar. Hi ha un llum prou potent per molestar que em va directe als ulls, així que tombo la mirada cap a un costat o un altre, segons el cas.
El dentista porta una estona treballant sobre un queixal que es portava malament, i jo, de tant en tant, el miro de gairó. Em fa l’efecte que s’ho passa bé amb la feina, i penso, com se li pot ocórrer a algú dir: jo, de gran, vull ser dentista. Suposo que els pares no li posarien gaire problemes, perquè en l’imaginari hi ha la idea que els dentistes es guanyen molt bé la vida, si més no, els honoraris que cobren et deixen garratibat. Després, esclar, hi ha la butaca anatòmica, que a poc tirar, ja ho he dit, déu valdre 15 mil euros.
No recordo cap nen que volgués ser dentista. Tampoc no és indici de res això, perquè tampoc no em ve al cap ningú que als deu anys volgués ser procurador dels tribunals, ni ministre de les administracions públiques. Futbolista, bomber, policia, metge, mestre, monja – les noies que hem estudiat a col·legi de monges hem tingut oportunitat de conèixer vocacions primerenques que després, ves a saber per què, s’esvaeixen-. No recordo tampoc ningú que volgués ser tertulià de televisió, ni terrorista, ni prostituta, ni operari d’una cadena de muntatge, ni traficant d’armes.
Vaig tenir un company al batxillerat que volia ser capitalista. Deia que només li faltaven els diners, però que, de la resta, ho tenia tot, temple, gust per la bona vida i capacitat de gestió del capital. No sé com li ha anat a la vida, espero que hagi pogut reeixir en aquesta professió.
La meva filla gran vol ser veterinària. És una de les vocacions infantils tradicionals, perquè a la majoria de nens els agraden els animals. A ella també. La petita, de moment, quan sigui gran vol ser petita. Jo estic amb ella. Ara que sóc gran també vull ser petita.
Imagino que hi ha professions que són més o menys satisfactòries i més o menys lucratives, però una manera de guanyar-se la vida i prou. En canvi, n’hi ha d’altres que tenen com un aura de grandesa o de glamur o d’esperit elevat que volen una intenció de les persones, o això pensem, i ens agrada parlar de vocacions.
Jo, que no tinc vocació de res, mirava el dentista i em semblava que li agradava la feina, però que no devia de ser vocacional. Miro sovint alguns mestres, i tinc la mateixa sensació, que els agrada la feina, però tampoc no hi tenen gaire vocació. I així ens va.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua