Passa al contingut principal

Tants caps, tants barrets

Hi havia una vegada un rei juganer que va plantejar un enigma als tres consellers savis que tenia. Si l’encertaven, continuarien amb la feina, si no, la perdrien.
El rei va posar els tres savis en filera índia, i els va ensenyar tres barrets blancs i dos de negres. Posaria un barret a cada cap, de manera que només poguessin veure el barret que portava el del davant: el primer savi no veuria cap barret, el segon, en veuria un, i el tercer, dos.
El joc consistia a esbrinar de quin color era el barret que portaven. Si un d’ells s’equivocava, anaven tots al carrer.
El rei els va posar els tres barrets blancs i va preguntar a l’últim savi de la filera, que no va dir res. El segon també va callar. El primer, de seguida va respondre: blanc! Com ho saps? Va etzibar el rei. Fàcil, majestat. Hi ha tres barrets blancs i dos de negres. Si el tercer savi hagués vist dos barrets negres, hagués contestat que el seu era blanc, sense dubtar-ne. Com que no va contestar, hi ha dues possibilitats: va veure dos barrets blancs, i, per tant, el meu és blanc, o en va veure un de blanc i un de negre.
En aquest segon cas, qui porta el negre? Si el meu hagués estat el negre, el segon l’hagués vist i hauria pensat que si ell també el portés negre l’últim no hagués tingut dubtes. Per tant, o bé ell el portava blanc o bé el portava negre. Si ell també en portés un de negre, l’últim hagués respost blanc sense vacil•lar, i com que tots dos van tenir dubtes, el meu havia de ser blanc.
Tots tres eren savis, però només un estava en situació de respondre correctament. Tots tres eren savis, i la saviesa va fer que el tercer i el segon callessin perquè el primer pogués resoldre l’enigma.
A més, el rei havia introduït un sistema de cooperació entre els tres savis que consistia a condemnar-los a tots si un d’ells errava. No s’hi valia mentir!
Deia Maquiavel que els éssers humans es divideixen en tres grups: els que pensen, els que no pensen però són capaços d’entendre els que pensen, i els que ni pensen ni entenen.
Maquiavel defensava la necessitat d’un lideratge fort, d’un estadista que sabés enfrontar-se als problemes per resoldre’ls abans que no fossin massa grans. Un líder massa tou o massa preocupat per ell mateix podia portar el grup al desordre i a la desorientació, en canvi, un líder ferm, que posés per davant els problemes del grup abans que els propis podia portar el grup pel camí de l’èxit.
Tants caps, tants barrets és una frase que va fer famosa en Serafí Pitarra, poeta i dramaturg barceloní. Ve a dir que cadascú ha de pagar segons la despesa feta.
Ara que Catalunya es troba davant d’un problema previsible, callar o lluitar, més que mai cal que cadascú es posi el barret que li toqui, blanc o negre, de savi o d’interpretador, i tirem endavant en el camí de l’èxit.
Cal, això sí, que fem cas del missatge de Maquiavel: lideratge prou fort per saber on volem anar. Sense embuts.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua