Passa al contingut principal

Inventari d'excuses

Em va trucar un conegut perquè volia que li donés un cop de mà en un tema professional. Va proposar que quedéssim per dinar, i vam acordar un dia que ens anava bé a tots dos. Us diré que a mi no m’agraden els àpats tipus reunió, perquè dinar, o sopar, mereixen una atenció que es desvia quan les converses no són de l’alçada de la cuina, amb afers aliens al plat, però com que també sóc voluble, sóc capaç d’acceptar situacions molestes.
El dia de la cita, a les set del matí, vaig rebre un sms d’anul•lació de la trobada a causa d’un funeral. Tot i que m’acabava de llevar i encara no havia fet cafè, vaig esclatar a riure, perquè em vaig adonar, de cop, que els últims tres o quatre anys, aquella persona havia utilitzat la mateixa justificació vàries vegades per anular cites que, sempre, havien estat iniciativa seva. Déu haver matat bona part del seu entorn, d’això no tinc dubtes, i mira que era, i és, molt més fàcil no haver encetat el camí que haver de raonar com un mal pagador.
He d’anar a un funeral, em trobo malament, un familiar meu ha tingut un accident, sóc víctima d’un allau de feina imprevista formen part de la col•lecció de pretextos més poc imaginativa i, de retruc, ofensiva, que hi ha.
A mi se m’ocorren algunes disculpes que surten de les habituals, i que penso utilitzar en un futur.
Hem d’ajornar la trobada perquè sóc a l’aeroport, a punt d’agafar un avió a Tòquio. M’han dit que es prepara una tempesta a Nova York i vull arribar a temps de veure com enceta el vol la papallona.
Hauríem de deixar-ho per un altre dia. El meu home em volia convèncer que podia arreglar la rentadora i portem des d’ahir esperant que vingui el lampista a treure-li el cap del bombo. Comprèn que algú ha d’obrir la porta!
Les meves filles s’han posat a parlar rus des de primera hora del matí, i no hi ha manera d’entendre-les. Sóc a urgències, a veure si hi ha algun traductor que m’ajudi a saber de què carai volen l’entrepà per l’hora del pati.
No puc assistir a la reunió. Intentava obrir una ampolla de lleixiu i m’ha quedat el dit atrapat al tap. He provat de fer palanca amb l’aixeta del lavabo i l’he trencat. Sóc a dalt de la teulada perquè casa meva s’ha inundat i m’han de rescatar els bombers. Et deixo que els veïns no sé què em diuen.
Ho sento, no podré arribar a la cita. M’han convidat a una conferència a Harvard i crec que tenen intenció de fer-me doctora honoris causa. He de triar vestit.
He vist que m’havia de repassar les puntes i el color del cabell. M’han donat hora a la perruqueria i no podré venir.
He somiat en la fórmula de la fusió nuclear i estic negociant la cessió de la patent. No sé quan acabaré.
Tot abans que un simple gràcies, ja ho tinc solucionat, no em cal el teu temps.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua